«Et deixo això, Pier, perquè en facis el que vulguis. Espero que el gaudeixis tant com jo, i espero també que sàpigues, com jo vaig saber, quan és moment de guardar-ho en una caixa i no tornar-lo a treure. Et dono el consell, però, de mantenir-ho en secret. No et puc donar el consell de no abusar-ne; aquesta part l’hauràs d’aprendre per tu mateix.
El que veus és el meu petit geni personal. Estira de l’anella i pronuncia en veu alta el teu desig. Deixa anar de l’anella, i si tal desig entra dins unes normes que desconec, es complirà»
El que el pare li havia deixat en herència era semblant a un temporitzador antic, un rellotge de butxaca de coure. Darrere el vidre hi havia una única agulla negra i un fons blanc. Cap número, però sí una petita ratlla vertical on hi hauria les 12. L’agulla estava marcant passades les 6. L’anella de la que parlava la carta, carta trobada dins la mateixa caixa on hi havia el rellotge, era a la part superior del dispositiu. A diferència dels cronòmetres de semblant estil, no hi havia un botó que reiniciés el rellotge, i així com els temporitzadors tenien alguna rodeta per configurar els minuts del compte enrere, aquest sols tenia l’anella, i no es podia girar.
En Pier no entenia massa bé la metàfora del pare. Mai li havia parlat d’aquest rellotge, i no recordava que l’home tingués altres artefactes de la sort. De fet, no el creia algú supersticiós.
Naturalment, en Pier tenia curiositat per seguir les instruccions. Així que va estirar de l’anella. Es veia unida a la resta del rellotge per una corda metàl·lica, i la va poder estirar mig centímetre. “Vull un pastís de xocolata”, va pronunciar. En deixar anar l’anella, l’agulla es mogué en sentit contra-rellotge, mínimament, segurament menys del que equivaldria a un segon.
És clar, res va succeir. En Pier va decidir netejar una mica el rellotge amb un drap i tornar-lo a deixar a la caixa. Ja pensaria on el podria guardar.
Quinze minuts després, el timbre va sonar. En obrir la porta, es va trobar amb un repartidor que li va entregar una capsa.
“Jo no he demanat res” es va queixar en Pier.
El repartidor, contrariat, li va preguntar si n’estava segur, o si algú podria haver demanat per ell. Davant la negativa del client, va respondre que potser algú s’havia equivocat d’adreça. Fos com fos, l’adreça que li havien donat era aquella, pel que es podia quedar amb el contingut.
No cal dir que en Pier, en aquell moment, estava encuriosit, fins i tot espantat. No havia oblidat la petició que havia fet feia pocs minuts, i aquella casualitat era intimidadora. En Pier es trobava desitjant que en aquella capsa hi haguessin uns macarrons, o unes aletes de pollastre. L’alternativa esfondraria tot el que creia saber sobre món.
Dos anys després
A la Noa li va costar una mica d’aparcar. Feia ja quatre mesos que vivien en aquella casa però encara no s’havia acostumat a totes les maniobres que calia fer. La causa era que el garatge no donava a l’abast. Era gran, però no estava pensat per encabir-hi aquell número de cotxes.
El seu xicot estava jugant a la videoconsola al menjador. Cridava tot sovint a la pantalla, esbroncant al que segurament eren nens esperant l’hora de berenar. Últimament aquell joc el posava més nerviós. Últimament tot el posava més nerviós; estava neguitejat per alguna cosa que no li volia explicar.
“M’he trobat amb la Clarissa” li digué ella quan es va haver acabat aquella partida i en Pier finalment l’havia saludat com Déu mana. La Clarissa era una regidora de l’ajuntament. “Diuen que per ara la discussió sobre la carretera no està a la llista de prioritats”.
“Vol dir que ni ho discutiran?” va preguntar el Pier.
“Potser més endavant…”
“És que no pensen en la gent gran? Però si són casi la meitat dels vots! Pensava que ho veurien beneficiós”
“Però la majoria no estan tan bé com la teva mare. A saber si és la única que encara vol anar per aquell bosquet”
“És que de veritat, tampoc crec que sigui demanar tant!”
En Pier va apagar la consola i va anar-se’n al pis de dalt, enrabiat. El bosquet del que parlaven era per on els seus pares havien fet el passeig dels dissabtes durant els últims vint anys, i abans d’això hi havien anat sovint també de joves. Només quedava la mare, ara, i a en Pier li agradaria substituir el seu pare fent aquell mateix recorregut, dur-la per aquella natura que l’havia fet tan feliç, amb una companyia que intentaria estar a l’altura d’aquell al que estava reemplaçant. Però el camí per arribar al bosquet era ja massa difícil per l’estat de salut de la dona, pel que havien demanat a l’ajuntament que es fes un trencant a la carretera que hi arribés directament, una obra relativament poc costosa.
Va arribar al seu despatx, un despatx gran com molts menjadors, i és que aquella casa era de les més enormes de la ciutat. Estava a les afores, donant de cara a una vall travessada per un riu. Si a la gent de la ciutat els preguntaves com en Pier havia aconseguit el seu estatus, et dirien que és un inversor, igual que el seu pare, però de més èxit. Les mateixes persones afegirien que és un filantrop que havia aportat força a la comunitat; per exemple, havia enriquit el museu local amb peces antiquíssimes obtingudes d’un poblat enterrat que ell mateix havia descobert.
En Pier va omplir el codi de la caixa forta i en tragué la capsa. La va obrir, descobrint el dispositiu del seu pare. Uns mesos enrere no hagués dubtat en estirar de l’anella i desitjar per la carretera cap al bosquet. Però ara es faria enrere.
L’agulla del dispositiu, que en el seu descobriment encara li faltava mig camí per arribar a les dotze, ara s’hi trobava ben a prop.
Aquella agulla, en Pier havia conclòs, marcava el que es podia pensar com el nivell de combustible de la màquina. Sempre que es demanava un desig, l’agulla girava, i com més difícil o gran era el desig demanat, més girava l’agulla. Quan en Pier va demanar per aquella casa, la seva preferida de totes les que havia vist, la reducció de l’agulla el va esgarrifar. Afortunadament, el desig es va complir; tres dies després de que ell hagués demanat informació als seus propietaris, que no tenien pensat posar-la a la venda, va ser contactat per ells mateixos, que havien tingut un problema que requeria d’una injecció de diners líquids immediata, demanant-li un preu ridícul per la mansió.
Aquell fet era afortunat per la raó que els desitjos, com el seu pare l’havia avisat, no sempre es complien. Quan va demanar que el trànsit es reduís després d’haver estat aturat dues hores a la carretera, el desig no es va complir, però això no va impedir que l’agulla girés igualment.
Ara, a aquell dispositiu li quedaven pocs desitjos. Qui sabia quants? Havia d’anar en compte amb què demanava, i sobretot evitar els que no es poguessin complir.
No havia aconseguit esbrinar les normes internes del dispositiu, les que dictaven quins desitjos eren acceptables. Des de que algun de gran havia fallat, havia evitat demanar-ne massa d’aquests, pel que no tenia clar si l’ambició del desig estava relacionada amb la probabilitat de que es pogués dur a terme. N’havia fet de petits que tampoc havien vist la llum. Un dia en què es trobava amb ganes d’experimentar va demanar que se li portés èxtasi, però ningú amb pinta sospitosa li va oferir res mentre caminava pel centre, ni es va trobar amb cap bossa petita al portal de casa.
En Pier va fer un renec mentre tancava la caixa amb l’artefacte a dins. Intentaria convèncer als de l’ajuntament. Tenia diners, alguna cosa podria fer.
La seva psicòloga li havia diagnosticat primers símptomes d’ansietat. Durant dos anys havia obtingut el que volia amb mínim esforç. Si li faltava alguna cosa, la desitjava. En els casos en què el desig no es complia, sovint desitjava quelcom alternatiu, fins i tot encara que no l’hagués necessitat abans de que fallés el desig, simplement per la gratificació que donava.
Però havia anat veient com l’agulla girava i girava, aproximant-se més i més al punt d’inici. Cada vegada demanava el desig amb menys llibertat, cada vegada s’estava més d’aconseguir allò que anhelava. I ara tenia mono, com aquell que es desfà d’una addicció. Tenia tot el que una persona pogués desitjar, però no tenia allò que volia en aquell moment. No podia tornar a demanar que obrissin les pistes d’esquí a l’abril, ni aconseguir cadires per aquell concert exhaurit que tant li agrada a la Noa, ni dues setmanes sense pluges a Bali a l’octubre. Bé, sí que podia, perquè l’agulla encara no havia arribat al final. I això potser era pitjor, cada desig tenia la possibilitat de ser complert, però quin era prou bo, quin era aquell desig pel que valia la pena arriscar-se a exhaurir el dispositiu, quin desig era l’últim desig adequat. Era millor fer-ne varis de petits, o un sol de gran? Era fer més plaents, encara que fos per poc, els últims anys de la seva mare un risc que valia la pena, o ho podia aconseguir per altres medis?
Amb el temps, en Pier acabaria maleint l’artefacte degut al seu potencial i a la seva limitació. L’havia acostumat a tenir tot el que volia i després li havia tret, deixant-lo amb la possibilitat sempre a l’abast però amenaçant d’escapar-se-li.
En Pier havia jugat a molts videojocs. En alguns d’aquests obtenies pocions o armes i sabies que eren limitades. Des de petit, a en Pier sempre li havia costat gastar aquests recursos. Sovint preferia repetir des del punt de control desenes de vegades abans d’usar aquella poció que el faria guanyar amb facilitat, fins i tot sabent que en tenia suficients i que en podria aconseguir més endavant. En Pier era un home resilient, o ho havia estat. Recuperaria aquella resiliència, guardaria aquella caixa i deixaria que es cobrís de pols. Jugaria el joc de la vida com una persona normal.
Vint anys després
Els veïns havien tornat a deixar la brossa a la seva part de jardí. Eren uns nois joves, la meitat de l’edat de la Noa, que ja passava els cinquanta. El barri en general era força net. No tant com l’anterior, però net. Aquella gent, però, la feia plantejar-se si no haurien d’haver escollit aquell altre pis, el que quedava a prop d’un polígon industrial però que tot i així era prou arreglat i nou, força més nou que la casa on vivien ara, que necessitava una pintada i una nova instal·lació elèctrica per la que estaven estalviant.
La dona va treure les claus i es va preocupar. Hi havia dues claus al clauer, una pertanyent al garatge, l’altra a l’entrada. Tenien la mateixa forma, es distingien per la marca gravada en el metall. A una hi deia LUCIC, a l’altra ASAS. Però la dona hi clavava la vista i no aconseguia distingir quina era quina. Amb aquest fet, va saber que havia començat.
Li va estar amagant l’avenç de la malaltia un parell de setmanes més, fins que finalment es va obrir al Pier. El diagnòstic li havien donat feia temps, però la malaltia es presentava de diferent forma, i en diferents temps, depenent de la persona, pel que tenien l’esperança que encara tardés anys. Es tractava d’una pèrdua gradual i finalment absoluta de la vista, incurable, i la velocitat a la que seguiria avançant era incerta.
La Noa ho era tot per en Pier i en Pier ho era tot per la Noa. Fins i tot quan les coses es van complicar i van perdre la casa, els cotxes, tot, la noia va seguir allà, fent costat a l’home que estimava.
Ella havia arribat a través d’un desig. Això feia sentir en Pier culpable, una culpa que mai havia aconseguit del tot apaivagar. Tenia un cert punt immoral, com si l’hagués forçat a aquesta vida. El funcionament dels desitjos sempre havia estat incert, alguna cosa passava que provocava el desig, esdeveniments versemblants però estranys. La Noa havia conegut en Pier després de que ell hagués desitjat per algú que l’estimés, però va tardar tres setmanes a succeir, moment en què el Pier estava ja convençut que el desig havia fallat. I potser així havia sigut, i aquella trobada al cinema hagués ocorregut igualment. De tota manera, en Pier volia creure que la Noa era feliç. Havien tingut alts i baixos, és clar, però ella mateixa l’intentava convèncer de tal felicitat.
Va ser un mes després de que la Noa confirmés l’inici de la pèrdua de visió que la parella s’agafava la mà en una sala de consultes esperant un diagnòstic però per una altra persona. “Càncer terminal” van ser les paraules del metge cap al Pier.
Així que així seria. Una cega, l’altre mort. La combinació va colpejar la parella com un martell fent l’últim cop al clau.
En Pier observava l’artefacte del pare. L’agulla seguia en el mateix punt des de les últimes dues dècades. Havia après a viure sense ell, fos el que fos que els venia a sobre. No el va treure quan es van arruïnar, ni tan sols en l’accident de cotxe que gairebé el deixa coix permanentment i del qual encara patia molèsties. En Pier va suposar que sempre havia estat esperant per una justificació com aquella. La vida, quin desig més lògic es podia demanar que aquest?
Va sentir alguna cosa caure al menjador. Últimament se sentia més coses caure. Va anar-hi per assegurar-se que la seva dona estava bé. El que hi havia al terra era el llibre de Ted Chiang, el preferit d’ella, el que li agradava rellegir-se cada poc temps.
“M’ha caigut” digué la Noa. Però en Pier sabia que mentia. El llibre havia estat tirat, i havia estat tirat perquè la Noa, en intentar-lo llegir, s’havia adonat que no podia. No era capaç de llegir el seu llibre preferit.
“No passa res” digué ell, i amb cura va plegar el llibre i el va tornar a la postada. L’home llavors tornà a l’habitació i agafà el dispositiu. Va estirar de l’anella, i amb veu alta va pronunciar “Desitjo que ella recuperi la vista”. L’agulla va girar, aturant-se a la línia de les dotze. I l’home somrigué.
Epíleg
Feia un dia bonic. Ideal, de fet, per l’època de l’any. La dona va passejar per aquell camí de pedres envoltat de verd fins aturar-se on era ell. La Noa es tragué els guants i va desfer la cremallera de la motxilla. D’allà en va agafar primer unes gotes pels ulls, que s’hauria d’anar posant sempre més cada poques hores, donat que l’operació li havia malmès lleugerament els conductes llagrimals. Després, en tornar a guardar les gotes, en va treure un petit ram de flors envoltat amb paper. Va arreglar-ne les flors que havien quedat una aixafades i va posar el ram sobre la tomba del Pier.
Es besà la mà i acostà aquesta mà a la pedra. Es va aixecar per marxar, sense pronunciar paraules, donat que tot el que hi havia per dir ja s’havia dit, i donat que tampoc hi havia paraules que expliquessin millor que un ram i un petó.
Va retornar pel camí de pedres. Un visitant del cementiri se la va trobar de cara, veient el que era una dona atractiva vestida de blau, amb un rellotge de butxaca penjant-li del coll.
