L’home observava el cavallet de fira. Havia anat perdent la pintura, acumulant rovell. Havia anat envellint, igual que ell. Abandonat, igual que ell.
Com feia sempre, obrí el mòbil i en reproduí el vídeo guardat. En el vídeo, el cavallet rejovenia; era viu, brillava i rotava. Pujava amunt i avall igual com els cavallets del seu voltant amb els qui compartia eix. La música sonava alegre, aquella que sempre era la mateixa però de la que un no es cansava; música de fira, divertida i lleugera. Darrere la música, un riure infantil. En realitat eren varis, diversos nens pujats als cavallets, però per a l’home només n’hi havia un. El vídeo durava vint segons, dels quals la seva filla sortia en dotze, la resta oculta quan feia la volta per darrere. L’últim vídeo que en tenia.
L’havia anat traslladant de medi. Primer el reproduïa a l’ordinador, després a l’iPod, després al mòbil, a mesura que aquestes tecnologies anaven apareixent. Des de que havien abandonat el parc, feia vint anys ja, ell venia. Es posava davant els cavallets en decadència i reproduïa el record més pur de la seva nena.
Seria una setmana més tard que la nena seria segrestada. L’havia dut a casa sa mare, amb qui estaven separats, i aquell resultaria ser l’última vegada que la veuria. Després, negror. No negror figurada, sinó negror real, no recordava res d’aquell primer mes. Tardaria un any a recuperar el color del món, i fins i tot llavors seria un menys saturat.
El cavallet del vídeo es veia jove, satisfet amb la seva simple tasca de rodar i rodar. L’actual n’era una imatge fantasmagòrica, com si el de veritat fos el de darrere els píxels i no el que tenia davant. La boca oberta que abans semblava aspirar de satisfactori esgotament ara era una ganyota agònica. Els ulls havien perdut pintura de forma que ara semblaven cecs, deformats. Aquell cavallet i ell havien compartit la mateixa història, havien gaudit amb els nens de la seva vida i un cop aquests se n’hagueren anat la seva ànima començà a descompondre’s, a deixar de regenerar per esdevenir una relíquia envellida. L’home tornà a reproduir el vídeo, aquells vint segons on la seva filla havia estat condemnada a passar l’eternitat.
