Va arribar ràpid a l’hospital, però tard. Feia dues setmanes que des de la feina anava directament a casa i allà es quedava per por que aquesta tardança es complís, i just aquell dia havia hagut d’anar a acompanyar la seva mare a una altra clínica. Quan va rebre la trucada va dubtar si esperar a la mare i poder anar els dos junts, però potser encara li quedava mitja hora, o una hora, pel que sabia. Les contraccions eren cada pocs minuts i la distància llarga. La seva mare ho entendria, podia agafar un taxi i trobar-se'ls després, però ell hi havia de ser.
Va trucar a la porta de l’habitació. Era una porta gruixuda, pel que la resposta, si mai es va pronunciar, no es va sentir, però ell entrà.
Allà es trobaven, igualment esgotats, igualment confosos. La dona de la seva vida, amb el front encara xop de suor, els cabells enganxats al coixí com si fos un objecte a investigar. La dona no es va girar, pensant-se que era un altre infermer completant alguna de les tasques protocolàries, com ara preguntar-li si es trobava bé, si necessitava aigua. Ella els volia dir que mai havia estat millor, que abraçava la seva extenuació amb orgull i calidesa, que la felicitat que pensava haver tingut en moments puntuals del passat no era felicitat, sols alegria, o almenys no una felicitat al nivell que la vivia ara, un nivell que semblava impossible, immerescut, un nivell que pal·lidia tots els estats emotius que havia conegut. Els volia dir això, però sabia que serien paraules buides per aquells que mai ho havien viscut i paraules ja conegudes per aquells que sí. Així que quan algú va entrar i ella pensà que era l’infermer no es va girar, no va apartar la vista d’aquell nou ésser que el món havia conegut i al qui tenia agafat, un ésser perfecte que feia trontollar els fonaments del seu ateisme, perquè si no existia Déu volia dir que ella n’era la causa, i cap combinació d’imperfeccions com era ella podia produir un nen com aquell, un nen que deixava curt el concepte d’àngel, el concepte de fill.
L’home s’acostà i anava massa fosc per ser un infermer amb bata blanca, i respirava massa fort per sols enllestir una tasca rutinària. Es girà i era aquell marit al que havia trucat feia unes hores, el marit que arribava tard. I plorà, plorà perquè ho tenia dins i havia de sortir fora, llàgrimes tan pures com Àrtemis que ell va replicar.
L’home observà aquella dona, més bella del que mai l’havia vist, aguantant el fill que li havia ofert. Un nen adormit a qui el món encara no ha despertat. Va desitjar que no el despertés mai, i que a ella mai ningú li exigís d’aixecar-se, perquè aquella imatge era digna de ser pintada per Van Gogh, Dalí, Miquel Àngel, Rembrandt, per Velázquez, malgrat que cap d’ells serien capaços de realment representar-la en mil anys d’intents. Llavors el nen es va moure. L’home veié com el seu nadó obrí els ulls i els dirigí a ell, i aquell instant va donar sentit a tota una vida.
