Ja veia el planeta a través de la finestra de la nau. Es veia meravellós, més impressionant fins i tot que la Terra. No es percebia que fos més petit, era d'una mida que la ment humana no podia comprendre. Era meravellós perquè era feréstec, tot ell emanava perill i hostilitat, però a la vegada no ocultava la bellesa. Era tot natura, era tot matèria i energia. Era Mart.
Dir que estava nerviós no feia respecte a l'estat emocional d'en Mirë. Portava anys somiant, literalment, mentre dormia, en aquell moment, des de que va ser candidat a la missió fins que el van seleccionar per formar part de la tripulació fins que van decidir que ell seria el primer humà a ficar un peu en aquell món. Tenia el pes de la missió més transcendental i grandiosa de la història sobre les espatlles i els ulls de tota la humanitat enfocats a ell.
Havia pensat les paraules durant anys, havien fet desenes de debats amb l'equip sobre quines serien les primeres. Havien de ser una homenatge a les de Neil Armstrong, o ser més humils perquè no semblés que les volien superar? Les havia de dir amb solemnitat, marcant l'important moment, o de forma casual, més humana? Havia de fer referència al conjunt de països i empreses que havien subvencionat la missió, o ser un discurs sense agraïments? Llarg, curt? Ràpid, lent, narratiu, descriptiu, poètic?
D'alguna forma tenia la sensació que s'havia passat més temps pensant en allò que en la missió en si.
La nau aterrava al cràter Jezero, el mateix on havia aterrat el robot Perseverance anys enrere. Donava una espècie de tranquil·litat saber que uns emissaris ja havien estat aquí, encara que fossin emissaris metàl·lics. Havia estat igual a la Lluna, i aquella comparació amb una missió exitosa tranquil·litzava. Ells també tindrien èxit. Ja l'havien tingut. Amb els motors de la nau refredant-se, la tripulació s'adonava de que eren les primeres persones vives a Mart. Per tots ells el que passés a partir d'ara tenia una importància secundària. Podrien patir un accident en el planeta, en l'enlairament, en el camí a casa o en aterrar, però ja havien triomfat. Els seus noms serien recordats, als seus pobles desviarien rutes turístiques per passar per casa seva, les seves famílies estarien per sempre orgulloses d'ells i la ciència construiria sobre les seves aportacions.
Així que les fortes respiracions de la tripulació era el que més se sentí durant aquells primers segons mentre els motors es refredaven i els instruments i els materials es recuperaven de la tensió patida. Van aplaudir en aquell moment, van cridar i es van abraçar. Uns minuts després sentiren el mateix per les comunicacions, quan a la base veurien que ho havien aconseguit, amb el retard per la distància.
Ara havien d'esperar entre dues i tres hores per comprovar tots els sistemes, no volien obrir la porta sense assegurar-se que tot funcionés correctament.
Per sort, en Mirë estava massa ocupat amb aquestes tasques per pensar en la sortida, però no per això el cor li va baixar de les cent quinze pulsacions, fins i tot el metge de la nau li va recomanar que prengués una pastilla.
Va arribar el moment. Vestit amb el pesat material d'astronauta, la seva visió estava una mica deformada als voltants i sentia la seva respiració contra el casc. Els sorolls exteriors estaven emmudits i només sentia clarament la ràdio. El seu company li va preguntar si estava preparat i ell va fer que sí.
La porta cap a la cambra de descompressió es va obrir i ell hi entrà. Tardaria cinc minuts i mig a descomprimir l'aire. Sentia les venes del cap palpitant, i per alguna raó es va veure resant. No havia resat des de petit, ni tan sols en l'enlairament.
Una llum verda es va encendre, i una companya li va confirmar que ja podia obrir la porta. Ho va fer i sense parar-se va desplegar les escales fins al terra. Es va girar de cara a la nau per baixar els deu esglaons. L'havien entrenat per a comptar-los. Un. Dos. Tres... Vuit. Nou. Deu.
Va tocar una terra sorrosa, com una carretera de camp. Es girà i pronuncià les primeres paraules que la humanitat diria damunt el terra de Mart. Paraules diferents a les que havia pensat dir, paraules que es va adonar que havia dit després de pronunciar-les.
"És fantàstic".
