Després de la venjança

La casa de Viena era freda tot i les llars de foc enceses. Monte Cristo, una persona que s’esforçava per apaivagar la prepotència, veia aquestes petites incomoditats com el recordatori que ni el més poderós ni el més ric deixaven de ser homes, i ell no era ni una cosa ni l’altra, si bé s’acostava a ambdós. Potser ni tan sols havia estat home, antany. S’havia vist en el passat com un servent, la mà amb la que Déu materialitzava els seus actes, i un servent no és una persona de veritat; un servent no té ni daus ni torn. La seva esquemàtica venjança havia estat executada, si bé imperfectament, amb resolució i conclusió. Tants anys criant-la, tants d’altres dissenyant-la, i aquells últims impartint-la. 
La hipòtesi sobre la situació en la qual ara es trobava havia estat contemplada sovint durant la última dècada, però mai seriosament o amb prou atenció. Tal situació era la del gos que finalment atrapa la pilota, i la qüestió de què fa, ara, amb la pilota. Perseguir-la havia estat l’únic objectiu, la sola idea en ment durant tant de temps que aquella ment havia esdevingut inútil per altra cosa, una ment modelada per a un recipient ja inexistent, mantenint la forma del recipient fantasma i trobant-lo a faltar (sí, trobant-lo a faltar!). 
Monte Cristo ja no era la mà de Déu, la que imparteix justícia, ves la justícia havia estat impartida per a alguns i perdonada per als altres, i això feia de Monte Cristo un servent alliberat, l’antic esclau que té autonomia per voltar pel món però només veu desert.
Amb què havia de jugar, l’home, si no amb l’odi i el plaer! Havia estat tan consumit per l’odi que ja no hi havia forat pel darrer? Plaer, plaer cercat i conquerit, però mai mantingut. Els seus dos amors, l’espanyola a qui havia deixat sense cor, la grega a qui li havia retornat. La grega! La que cada nit respirava al seu costat, ella que, amb tota la seva compassió i simpatia, seguia compartint la seva calor amb ell, pobre servent emèrit, pobre ésser venjatiu sense venjança a proveir. En una casa que era freda, freda, però no més que el seu cor, no més que aquell òrgan perdut, cruspit pel rosegador, escopit als peus de qui resta amb la llança clavada a Hèctor i una llàgrima. Pobre Monte Cristo, que ha recuperat la vida però n’ha perdut el destí, que es pregunta si el perdó que va lliurar era seu per oferir. Monte Cristo, que tornaria aquella nit amb la grega per demanar-li calor, però no l’escalfaria, no! Ni l’amor més pur, exactament el que rebia, era suficient per aquella ànima cansada. Què li quedava, doncs, al pobre home?
Li quedava buscar.