Els meus pensaments em van eclipsar de tal forma que no va ser fins a veure certa estranya escultura que em vaig adonar que no sabia on era. La pedra era esculpida en la forma d'un nen rient, però hi havia certa maldat en aquell somriure que semblava fals, fins i tot groller. El nen era damunt una petita font amb aixeta, massa baixa per poder-hi beure amb comoditat, enclaustrada a una paret que alçava un jardí públic petit i mal cuidat. La fina llum del crepuscle il·luminava aquella desconeguda plaça, la qual semblava que en volgués fugir com escarabats a la llum d'una làmpada. La boira que s'havia anat alçant ballava entre faroles i arbres amb familiaritat, com si ella pertanyés a aquell lloc més que jo, i escampava el reflex roig i submís del sol que m'envoltava amb delicadesa, un reflex no prou potent com per aixecar la sensació de foscor.
La porta d'una de les cases tenia davant un toll d'aigua bruta degut al forat embussat que duia a la claveguera; si de dia feia pudor, la frescor humida del vespre s'encarregava d'ocultar-la. Vaig pensar que hi havia certa aura estranya en aquell lloc.
Estava segur que em trobava en algun punt del sud de la ciutat. També creia estar segur que mai havia estat en aquella zona de dubtosa reputació, però no podia evitar sentir certa familiaritat amb aquella plaça de portes barrades i finestres de planta baixa tapiades amb fusta. Vaig notar com em pujava una lleu esgarrifança.
Vaig reprendre el pas tirant cap endavant amb l'esperança i alhora la por de trobar-me algú a qui li pogués demanar direccions. El sol s'amagava per moments i la boira no semblava tenir intenció de marxar, però jo sí.
Vaig creuar la plaça, que donava a dos carrers en oposada direcció. Un duia a l'esquerra, l'altre a la dreta, jo sent al mig. Per quin anar no ho decidiria jo. Un petit corrent d'aire m'acaricià la galta dreta i vaig girar el cap cap allà sorprès. No hi veia res, només cases adormides i fredes i un silenci dansant a compàs amb la boira.
Em vaig girar a l'esquerra i em vaig espantar. La cara barbuda d'un home era a menys d'una passa de mi. Havia estat allà tota l'estona? Em mirava amb una ganyota burleta de la qual no n'esbrinava el significat, però que creia que no era un reflex de l'estat anímic del seu portador, sinó potser conseqüència d'una mandíbula torta o un queixal adolorit.
L'home tenia els ulls d'un blau clar, massa clar perquè algú els mirés còmodament. Duia un barret negre i net que no anava a conjunt amb la resta de la seva roba, grisa i deixada. Vaig caminar esquivant-lo cap a la seva direcció, no volent anar al mateix lloc on apuntava ell, evitant aquella mirada morta i passant pel seu costat amb una indiferència forçada. Sabia que els seus ulls em seguien tot i que ja no el veiés.
Tots els carrers semblaven iguals, només diferenciats pel tipus de brossa que hi jeia tirada. L'home d'abans era l'única persona que m'havia trobat. Em costava recordar d'on venia, on era abans d'arribar a aquella plaça. Sabia que hi havia hagut converses i carruatges, però no sabia amb qui, de què havien parlat, o si els carruatges els havia vist des de dins o des de fora.
La boira es mantenia ferma, aguantant encara aquella llum tacada de sang. Notava com el fred començava a calar, com cada vegada em protegia més darrere el coll de la jaqueta. Les meves passes ressonaven entre aquells carrers buits, eren les úniques que sentia però no podia evitar girar-me enrere de tant en tant, conscient que si sentia algun soroll no devia ser més que jo mateix, o potser alguna ànima de les que malvivien dins aquelles cases. Però el meu pas s'accelerava sense cap ordre específica meva, com si sabés d'algun compte enrere del que jo no era conscient.
Anava ni que fos en la bona direcció? Aquells carrer no tenien una organització definida, eren passos que es creuaven en direccions aleatòries que mai ningú havia pensat en alinear. Sabia que a poc a poc em feien perdre la orientació, que ben podia ser que m'estigués endinsant més i més cap al sud, on no hi havia res per a mi.
Fins i tot els sons dels meus passos se'm començaven a fer estranys, aliens, les meves cames anaven per lliures i jo em veia obligat a seguir-les pel fet d'estar-hi enganxat.
No sé en què havia estat pensant, però tals pensaments m'havien mantingut prou distret per fer-me perdre. No va ser fins a veure l'estàtua d'un nen sobre una font que em vaig aturar. Hi havia una aura estranya en aquella plaça desconeguda.
