desembre 22, 2024
La fada

La fada

Acabava d'empassar i s'estirà sobre les fulles caigudes. Va decidir aclucar els ulls però veié que no era una bona idea, pel que es va limitar a mirar cap al cel, mig tapat pels arbres de sobre seu. Va passar una estona pensatiu, meditant sobre res en particular i aprofundint enlloc, quan una criatura alada se li aparegué en el camp de visió, just enmig de la porció de cel que es deixava entreveure. Al principi ell creia que es tractava d'una libèl·lula, movia massa les ales per ser una papallona i era massa gran per ser una mosca. Quan li fixà la vista s'adonà que tenia fisonomia femenina. Era més, era de fet una dona, o noia jove, tapada amb un vestit de fulles diminutes. A diferència de en les pel·lícules ella no volava dreta sinó com si estigués estirada de panxa avall. Tenia els braços i les cames molt curts, la meitat del que haguessin hagut de ser, però seguien tenint colzes i genolls; aquestes extremitats li penjaven del cos com ninots de drap quan volava però segurament es veurien més naturals quan aterrés. El seu cap estava en una postura mirant cap endavant, el qual hagués estat feixuc pel coll d'un humà, però en el seu cas se li notava que era la posició per defecte, enlloc de mirar al terra.
La fada rigué quan feren contacte visual. 
    "Va mandrós, aixeca't i anem!"
    El jove seguí l'ordre i començà a caminar pel bosc darrere la fada. Quan portaven cinc minuts les fulles dels arbres començaren algunes a ser de color rosa i les caigudes a ser blau cel. La proporció de fulles d'aquests colors aniria augmentant fins al punt en què no es veuria fulla verda o marró. Els troncs també adoptarien un to més blanquinós i les flors s'intercanviarien els colors de forma aleatòria, abandonant el que els hi tocaria. 
    Trobaren una petita casa al costat del camí. La casa semblava fora de lloc en quant a aspecte, més pensada per la platja, i era estranyament petita, un adult s'hagués hagut d'acotar per entrar per la porta. 
Davant d'aquesta, dos nens amb cabells grisosos arrencaven les flors que trobaven al jardí.
    "Dupi i Dupa, us veig ocupats!" els saludà la fada.
    "Ocupats" digué Dupi "estem" continuà Dupa. "Estàs" "acompanyada" seguiren, fixant-se en el noi. De nou, en Dupa havia continuat la frase que en Dupi havia començat.
    El noi es veié obligat a parlar a causa del silenci que havien guardat els presents, cosa que no estava segur de saber fer, donat que no ho havia intentat des de que s'havia trobat amb la fada.
    "...Hola. Arreglant el jardí?"
    Els nens el miraren confosos. Anaven vestits igual, els mateixos pantalons fins als genolls i samarreta blanca de quadres de màniga llarga. Els pantalons del Dupi eren vermells i els quadres marró clar, mentre que els pantalons d'en Dupa eren marró clar i els quadres vermells.
    "Arrencant" "les males herbes". 
    Semblava que ja portaven una estona treballant. La meitat del jardí estava desproveït de flors, només quedant herbes verdes i marrons, amb espines i sense.
    "Tu ets" "nou aquí" senyalaren.
    "No, però tenia moltes ganes de conèixer-vos" respongué la fada, "I ja us ha conegut, adéu!"
    Els dos nens somrigueren a l'uníson i així es quedaren mentre el noi i la fada continuaren el camí. 
Feia poc que havien passat la casa quan se'ls hi va acostar corrent un gos salsitxa des del davant. La distància entre les potes davanteres i posteriors era d'almenys un metre però d'alguna forma no semblava antinatural. 
Olorà el noi amb entusiasme i quan n'hagué verificat la identitat i procedència se n'apartà i bordà cap a ell. Almenys el moviment era el que hagués fet un gos al bordar, però el so emès fou en realitat un miol de gat que tot i així s'ajustà al volum i intenció que hagués fet un lladruc. Va obrir la boca de nou i un segon miol sorgí del personatge. 
    "Hola, Lladruc!" la fada se li acostà i li acaricià a la galta. El gos va respondre aclucant els ulls i movent la cua. "Oi que ens veurem després?"
    La resposta va ser un tercer miol. Marxà corrent seguint la direcció que duia abans de trobar-los. 
    "Quin noi tan bo!" exclamà la fada.
    A mesura que caminaven els arbres anaven desapareixent, quedant només arbustos com a substituts que es mantenien immòbils sense respondre al vent, cada vegada més potent però sense arribar a ser desagradable. Al superar un petit turó, un enorme arbre es deixà veure enmig d'una vall circular. Allà era on es dirigien. 
L'arbre atragué fortament al noi. No sols per la seva majestuositat, produïda tant per la seva mida com per la seva caòtica bellesa, una unió de milers branques que com rius se separaven i s'ajuntaven, algunes curtes i altres allargant-se cap alguna direcció, fos aquesta al cel o a l'horitzó, però totes acabant amb una única fulla on cada una tenia un diferent to verdós. El to de la fulla no depenia de si la branca era més o menys llarga; si bé la majoria de branques llargues eren d'un verd menys apagat que la majoria de curtes, hi havia algunes branques ben curtes que tenien un verd viu que sobresortia sobre la resta. Tret de la majestuositat, una estranya familiaritat atreia el jove a l'arbre.
    "Jo he estat aquí?"
    "És clar!"
    El noi allargà la mà cap a l'arbre. En tocar-ne l'escorça, aquest començà a emetre un so. L'arbre estava canviant. Algunes branques van encongir-se cap a la branca d'on sorgien fins a desaparèixer, d'altres naixeren, també amb la seva fulla a la punta tret de les que quedaven unides a d'altres, el que es donava en poques ocasions. Acabat el procés, l'arbre semblava una mica més buit que abans; més branques havien desaparegut de les que havien nascut. 
    "Què és?"
    "L'arbre del destí, naturalment!" el noi la mirà exigint més explicacions "Cada branca és un possible camí de la teva vida, bifurcat per les decisions que aniràs prenent. Oi que és divertit?" i rigué, forta i sincerament. "Ai, bé, bé. L'últim a tocar-lo també vas ser tu! Va, se'ns ha acabat el temps. Lladruc!"
    El gos va venir corrent. Ensumà al noi i després va fer com si se n'anés, però quan el jove no el seguia es girà cap a ell amb intenció. El noi doncs el seguí, desfent els passos que l'havien dut fins allà, deixant enrere la fada. 
A punt de creuar el cim del turó, es va girar cap a l'arbre. De lluny va contemplar com la fada recolzava la mà al tronc amb suavitat. Les branques es van transformar de nou, encongint-se fins a desaparèixer. Només una en va quedar, donant a l'arbre l'aparença d'una farola. La fada va acotar el cap, el jove continuà seguint els passos del gos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *