La dona agafa el punt de llibre del terra. Hi apareix un drac dibuixat, no un d'infantil amb un somriure afable i ulls grossos i rodons, sinó un drac ferotge, enemistat. Ella sempre havia pensat que certes icones, i en especial el drac, haurien de mantenir el seu significat original. El drac no havia de ser un amic perquè un drac amic deixava de ser drac. El drac havia de ser la temible bèstia perfecta, de qui no pots fugir perquè vola, contra qui lluitar és perillós perquè escup foc que traspassa armadures i arruïna camps, perquè és la serp bíblica i la serp oculta al seu forat. Derrotar al drac sempre havia tingut recompensa; salvar la princesa, quedar-se el tresor, o en aquest cas, curar-se.
"Has acabat de llegir?" li preguntà al seu marit, ajagut al llit. La dona endevinà que li havia caigut el punt de llibre intentant-lo plegar entre les pàgines.
"Sí, sí" respongué ell amb veu dèbil. L'esposa havia estat sempre devota de la conversa i l'articulació de l'home, un autèntic cavaller de la llengua que esgrimava les paraules contra combatents que no esperaven combatre. Era convincent, capaç de recrear en l'altre les emocions desitjades, fossin aquestes por, estima, desconcert, sorpresa. El discurs havia estat l'arma amb què l'havia conquerida ja que l'home, ni de jove, molts anys enrere ja, havia sigut atractiu. Ara ho era molt menys, no sols per la prevista decadència produïda per la vellesa sinó també per la malaltia que cada cop més li devorava el fetge. "És un bon llibre, sí que ho és. Pensava que ja no em quedaven lectures que em sorprenguessin, milers n'he llegit ja i cada una és una mica menys gratificant, interessant, informativa o emotiva que l'anterior, però aquí he trobat una petita perla que se m'ha escapat tots aquests anys. Creus que podré acabar-lo?"
Ella mirà on havia ficat el punt de llibre, unes dues terceres parts lluny de l'inici. Era possible que la vida d'aquell ésser que havia viscut tantes dècades, tantes experiències, que havia creat i criat una família on els integrants mateixos havien originat les seves pròpies, una persona que havia tingut i perdut amors, amistats, feines, somnis i decepcions, era possible que la seva vida acabés abans de finalitzar la part restant d'aquell llibre?
La idea va fer caure una llàgrima a la dona. Ell no la va ignorar com havia fet amb d'altres, impotent i culpable davant d'elles. En aquesta ocasió allargà feixugament la mà i li fregà contra la llàgrima, una carícia per treure la tristor. La dona somrigué vagament i ell somrigué de retorn, satisfet d'encara tenir un efecte sobre les persones de qui es preocupava.
"Hem tingut una bona vida junts, amor. I he tingut una bona vida també abans. Lluny de ser perfecta, anys llum de fet, i més memorable i bella en conseqüència. M'he conformat on m'havia de conformar i he estat ambiciós on creia que ho havia de ser, i m'he equivocat molt, ostres, penso que ningú s'ha equivocat tant com jo he fet, però estic orgullós de cada error, de cada pífia, fins i tot sobre els que he plorat i maleït i segueixo plorant i maleint. Suposo que ara és tan bon moment com qualsevol altre per acabar, i una forma igualment bona. No he complert les expectatives que tenia quan era nen, molt menys les de quan era jove, però si una cosa he aconseguit és la realització de que aquelles expectatives estaven fora de lloc. El meu camí mai havia de passar per ser un dels grans homes. El meu camí passava per allà on l'he caminat.
"M'alegro d'haver-lo caminat amb tu"
"Jo també. " mirà la ubicació del punt de llibre mentre un sospir satisfet se li escapava, "Jo també".
