El sentit de la vida ha estat un dels principals temes de discussió filosòfica. Des de l'antiga Grècia i Roma, i certament abans, han sorgit propostes sobre com respondre a aquesta pregunta-afirmació: Quin és el sentit de la vida? Dic afirmació perquè la pregunta suposa que tal sentit existeix, una suposició que té sentit per dos motius.
El primer és el de simplificació, un mètode bastament usat en tots els àmbits humans i naturals; suposar certes bases permet construir més fàcilment a partir d'elles. Per exemple, a l'hora de construir un pont, hi ha la suposició de que els estudis científics sobre els materials que s'usaran no treuen conclusions falses, i també la suposició de que les lleis físiques universals segueixen sent aplicables allà on el pont es col·locarà. El segon motiu és que permet cercar respostes a la pregunta i, de no trobar-se'n, es tindria un nou argument per defensar que tal suposició és falsa, que la vida no té un sentit.
Com he mencionat, els grecs ja tenien hipòtesis sobre el tema (sobre quin era el sentit de la vida, partirem de la suposició sense entrar en si té sentit o no). Els hedonistes apostaven per defensar la busca del plaer i el defugi al dolor, els platonistes que es tractava de la busca de la sofia o coneixement. Epicur s'acostava als hedonistes en la busca del plaer, però per a ell el plaer no incloïa plaer físic sinó que el descrivia com un estat de pau sense temor, de Tranquil·litat. Contrari a ell, els estoics buscaven l'alliberació del desig i de les emocions en general per ajudar-los a viure una vida ètica (simplifico); no d'una forma forçada, acceptaven que les persones tenien emocions i que podia ser impossible d'eliminar-les, però sí practicaven per a que aquestes no afectessin el seu comportament ni el seu estat mental.
Cada branca filosòfica té doncs, en major o menor mesura, opinions sobre quin és el sentit de la vida. Pel cristianisme, tal sentit seria servir a Déu, tot i que també es podria definir com a una prova, un test, per a ser jutjat com a digne d'accedir al cel o no.
Independentment de l'opinió que es té respecte el sentit de la vida, sovint tal sentit defineix com ens hauríem de comportar. En ocasions és difícil dir si certa filosofia defineix el sentit de la vida o si simplement ens ofereix una forma de com hauríem de viure-la. Per exemple, no hi ha motiu necessari per pensar que pels hedonistes el sentit de la vida és gaudir del plaer. Així és com viuen, però ho definirien com a un objectiu? És més senzill dir quin és el comportament que com a humans hauríem de seguir que entrar en les aigües pantanoses de defensar quin és el sentit de la vida de forma contundent, sovint degut a que pot donar la percepció d'intentar ser massa ambiciós o presumptuós, si bé sols opinar sobre com s'hauria de comportar l'individu ja pot merèixer aquest judici.
Aquí no opinarem sobre quin és el sentit de la vida sinó sobre quina és la millor forma de viure-la. Alguns diran que el segon és un eufemisme del primer, però tampoc entrarem aquí més del que s'ha mencionat en l'anterior paràgraf.
El nostre objectiu, doncs, com a persones individuals, és el següent: ser una mica millor que ahir. Sóc lluny de ser el primer en suggerir tal idea, pel que no és especialment original, i tot i així m'agradaria argumentar-la. «Sigues millor que ahir». Anem per parts.
Per "sigues" ens referim a la meva persona individual, no a una altra, a un col·lectiu, poble o societat. Això simplifica les coses. Un individu pot intentar fer canviar l'altre, i segurament ho aconsegueixi en major o menor mesura, però a qui més pot canviar és a si mateix si en té la disposició.
Si és difícil fer canviar a una altra persona, molt més complicat serà doncs intentar-ne canviar milers. Perquè una societat no millora si els seus ciutadans no milloren amb ella. No és impossible, aquell qui treu un popular llibre sobre com menjar de forma més sana es pot dir que ha millorat la vida dels centenars de persones que l'han comprat, però només perquè aquelles han decidit comprar-lo i seguir-ne els consells. Per tant, es pot efectivament ajudar a fer que una altra persona o fins i tot societat sencera millori, però prioritzarem la millora d'un mateix per la seva major eficiència i probabilitat d'èxit.
El significat de "millor" és ja més complicat, sobretot pel fet que pot ser subjectiu. Com que el subjectiu és infinit, en limitarem l'abast.
"Millor" implica un estat superior a un estat anterior, pel que suposa que hi ha una jerarquia d'estats que una persona pot tenir. Això planteja un problema difícil. Pot aquell qui creu que un es pot millorar a si mateix defensar a la vegada la idea de que "totes les persones som iguals"?
Tal ideal és una de les principals conviccions de moltes societats actuals; Thomas Jefferson escrigué en la declaració d'independència dels Estats Units que "tots els homes han estat creats iguals" (tot i que "creats" no implica que ho segueixin sent després de tal creació). L'ideal és una base necessària per la democràcia donat que si penséssim el contrari, que no totes les persones som iguals, es perdria part del sentit de que tothom pogués votar per decidir el futur conjunt. Per "iguals" no ens referim a que no s'acceptin diferències, sinó a que degut a tals diferències unes persones són superiors a altres. Per què haurien unes persones superiors acceptar els desitjos d'unes inferiors? Si són superiors, no tenen més potestat i justificació per decidir tant el seu futur com també el dels seus inferiors?
Ens desviaríem massa si intentem defensar o atacar aquesta postura aquí, pel que no hi entrarem, només volia presentar una possible (que no dic segura) contradicció en aquell individu que defensa a la vegada la millora personal i la igualtat humana.
Hem dit doncs que "millor" implica una jerarquia d'estats, però com es defineix aquesta jerarquia? Com es millora un mateix? Ho limitarem a quatre aspectes sobre els quals un té algun poder: a l'aprenentatge, al control, a la "virtut" i al tractament del cos.
L’aprenentatge es refereix a tot aquell coneixement que un adquireix. Pot ser degut a una lectura, classe o experiència. Diem doncs que hem d'intentar ser cada dia més savis, acostant-nos a l'adquisició de coneixement que defensaven els platonistes.
Per control podem mirar als estoics. Practicar per a ser més capaços de que les emocions afectin menys els nostres comportaments. Les emocions són necessàries, més que la raó en certes ocasions, excepte quan ho són menys. El ser capaç de decidir el seu control sobre tu et dóna més oportunitats per viure la vida com vols. Això també inclou ser més robustos contra els vicis i temptacions.
Definirem una persona virtuosa (per falta d'una paraula millor) aquella que minimitza el dany que fa als altres i en maximitza el benefici. Tant a altres persones com a la societat o la natura. Esdevenir més virtuós és cíclic: com més actues com si ho fossis, més n'esdevens, com aquell que simula que té molta seguretat en si mateix i a poc a poc s'adona que en va tenint.
Per a tractament del cos (i ment) ens podem referir a l'exercici, la dieta i tot allò que ens permeti augmentar la nostra salut. Això pot donar un contra-argument: si per ser millors que ahir hem de gaudir de més bon cos i salut, és això possible pels adults, o pels malalts? Per aquelles persones que tenen un cos o ment en decadència, que són la majoria, un podria dir que tal millora respecte el dia anterior és impossible, donat que cada dia som una mica més vells i possiblement gaudint de menys salut. I això és cert. Es pot intentar compensar en els altres aspectes, però no sempre és possible que gaudeixis de millor salut mental o corporal que en el passat, i sens dubte pot arribar el punt en què no sigui possible que el teu jo actual arribi a millorar el teu jo anterior. I tot i així, i aquí és on radica tot, s'ha d'intentar.
La idea de que el que hauries d'intentar a la vida és millorar-te és tan defensable com totes les altres propostes sobre com hauries de viure, és a dir, poc. No hi ha una base científica que digui que tal proposta és més probable que una altra. Aquesta proposta no pot guanyar ni tan sols en espiritualitat, on aposten les que provenen d'una religió, si bé sí que és plaent a nivell espiritual.
Permeteu-me defensar que és plaent espiritualment presentant una al·legoria en la figura dels arbres degut al seu paper en els rituals, tradicions i escrits humans: els arbres són el millor exemple viu del creixement, podent passar de ser una petita planta a esdevenir un cos gegantí, i la proposta feta aquí no és altra que la del creixement continu. El significat dels arbres pels humans és dels més purs; són font de vida, són els que guarden els tresors de les fruites i els perills de les serps; són la figura de Déu que viu en l'arbre que crema sense desintegrar-se, són l'ombra sota la qual Buda aconseguí la il·luminació.
Un altre motiu per defensar que la proposta és plaent espiritualment és la seva forta compatibilitat amb la majoria de propostes religioses, les propostes icona d'espiritualitat.
També té un nivell important d'utilitarisme, seria difícil defensar que el fet d'intentar millorar no és útil, tan a nivell personal com a nivell social; social perquè, com s'ha comentat, una societat no pot millorar si els seus individus no milloren.
On aquesta proposta és més incompatible és segurament amb propostes de la variant l'hedonisme. Algú que està fent exercici quan podria estar atipant-se de dolços no està prioritzant el plaer en tot moment.
Millorar-se contínuament un mateix pot no ser el sentit de la vida, però sí pot ajudar a que aquesta tingui més sentit.
