"Si almenys hi hagués anat quan ella va trucar...". "Sí, segur que hagués canviat alguna cosa" respongué el Jan, sarcàstic. "Doncs potser sí. Potser l'hagués convençut, o almenys no haguéssim acabat així. Porto quatre anys amb ella i ara no em vol ni dirigir la paraula, i la Laia em va dir que no volia sentir dir ni el meu nom". "Però si és ella la que se'n va! Com et pot culpar a tu?". El Jan mirava a l'Òscar preocupat. No recordava haver tingut una conversa així amb ell des de feia molt de temps. Era normal, els dos havien estat sense drames amorosos durant gairebé mitja dècada. "Perquè és una coi d'egoista, per això! Volia que me n'anés amb ella, et creus que em va dir que total, aquí tampoc fas res?" va fer l'Òscar imitant la seva ex xicota amb to de burla. "Doncs que la fotin, home!" cridà el Jan, qui sabia que l'Òscar era insegur respecte la seva situació laboral, "Heu estat quatre anys junts i et ve amb aquestes. Si se'n vol anar, que se'n vagi, no mereix que estiguis aquí gemegant per ella!". "Tens raó. Que se'n vagi a la merda. Sempre ha estat una criticona, i últimament estava insuportable." L'Òscar es va acabar la cervesa d'un sol cop. Estaven els dos tombats al sofà del Jan, hi havia una pel·lícula de fons que els nois portaven deu minuts ignorant. El Jan va anar a buscar una altra cervesa per al seu amic. L'última de la nevera. N'hagués pogut comprar més aquella tarda si hagués sabut que venia. Van estar una estona seguint la pel·lícula, un dels Batman de Nolan, que ja havien vist els dos. "No era una criticona" digué l'Òscar trencant el silenci que la televisió no aconseguia amagar. "Sí, sempre em deia que fes les coses millor, però no ho deia per criticar. Ho deia per a què realment les fes millor, perquè millorés en les petites coses en què em podia ajudar. Tenia raó quan deia que havia de mirar el mòbil menys sovint, quan es queixava de que bevia poca aigua, de que tingués més confiança quan parlés amb la gent, potser fins i tot quan afirmava que jo era més interessant i tenia més coses a dir del que pensava. «Tenia raó sempre que em preguntava retòricament si havia dinat quan tenia un examen, sabia que no ho havia fet. Només volia que fos la millor versió de mi mateix, sempre ha volgut que em fiqués al cap d'una vegada que sóc capaç de molt, que tinc la fortuna de tenir la meva ment i personalitat i la desgràcia de no saber-les aprofitar. Sempre he pensat que em veia més del que era, mai me l'he creguda. Suposo que és un dels motius pels que ha marxat. Estava cansada d'intentar fer creure a un ateu. No puc creure en el que no veig, i jo no em veig amb els seus ulls, per molt que ho hagi desitjat. En canvi ella... ella sí que em donava fe. La veia, la veig, i és com mirar tot allò decent que hi ha al món. Té defectes, molts defectes, però ni acumulats fan una porció d'ombra a les seves virtuts. Era més del que mai havia somiat, m'havia estimat més del que pensava que era estimable. I jo li he fallat. I no ara, sinó vegada rere vegada, no he parat de fallar-l'hi en cap moment, mai he sigut el que hauria d'haver sigut per a ella ni fet el que hauria d'haver fet. Recordo cada un dels meus passos i veig caminar a un coix. Tan de bo haver estat millor per a ella, tan de bo haver pogut estimar-la tant per fora com me l'estimava dins. Però ara ja és tard, un altre capítol tancat que decep les expectatives del principi, amb un protagonista que no sap on és drama i acció, que no sap que se suposa que ha de ser l'heroi de la història.